Arqueologia
Introducció
Un dels temes que més interès ha despertat en la història del judaisme a la Península Ibèrica és el d'intentar determinar quan es van assentar per primera vegada, formant comunitats, els fills d'Israel.
A l'intentar descartar hipòtesis molt properes al món de la llegenda i davant la necessitat de basar les propostes en algun document escrit, epigràfic o arqueològic, crec important referir-me a la Carta de l'Apòstol Pau als Romans, en la que aquest manifestava el seu desig de venir a predicar a la Península. En aquesta carta datada en l'any 54 de l'Era Cristiana, es confirma l'existència de Comunitats Jueves organitzades, ja que en l'esmentada època històrica, el Cristianisme era una petita secta que lluitava per propagar-se entre jueus i prosèlits del judaisme en l'entorn sinagogal.
La numismàtica ha aportat dades i petjades que condueixen a acceptar la presència israelita en el nostre sòl des de bastant abans de la destrucció del temple de Jerusalem en l'any 70 a.C. Concretament, en l'Antiga Empúries es van trobar, en feliç excavació, unes monedes de La Judea datades en els cinquanta primers anys de la nostra era. A Lluro, actual Mataró, van ser trobades peces de procuradors de La Judea corresponents al mateix període (1).
Les fonts epigràfiques que coneixem (sent molt escasses les que han pogut ser trobades) ens remeten al Segle I d. C.. Específicament a través d'un àmfora marcada que es conserva en el Museu d'Eivissa (2).
Les escasses restes arqueològiques ens remeten per antiguitat a la Sinagoga d'Elx, datada en el Segle IV. Època que l'aparell de culte Paleocristià no s'havia independitzat de les tradicions jueves que prohibeixen la representació de figures o frescos, sent possiblement una Basílica de transició entre el judaisme i el cristianisme. Aquesta pot haver estat una de les causes que van dur a alguns especialistes, com l'alemany Schlunk ha oscil·lar, en diferents períodes, entre creure que es tractava d'una Sinagoga i en uns altres, d'una Basílica.
No coneixem més elements d'arqueologia jueva.
Sols un edifici religiós que tingués uns elements diferencials podia induir-nos a sospitar que ens trobàvem enfront del que hem denominat arqueologia jueva. Respongué a l'exigència de la Tosefta de que les sinagogues han de tenir un front orientat en direcció a Jerusalem, amb dos finestrals que permetin el pas de la llum que ja ha transitat prèviament per la Ciutat Santa.
En l'any 1996, un immoble de la ciutat de Barcelona que responia a aquestes característiques en la cantonada entre el carrer de Marlet amb el de Sant Domènech del Call es va començar a investigar, precisament per reunir aquestes característiques, i per coincidir amb un llibre d'un cobrador d'impostos anomenat Jaume Colom que després de realitzar la seva labor acabava just davant de l'Antiga Sinagoga del Call Jueu.
Després de dues exploracions arqueològiques es van facilitar totes les dades al Dr. Arquitecte Joan Albert Adell i Gisbert, que en un erudit treball escriu respecte al front que topogràficament s'orienta cap a Jerusalem:
“Aquest mur trenca l'orientació de les Insulae i té un traçat oblic que busca una clara alineació N-S, com si correspongués a un edifici que busca la seva orientació entre els quatre punts cardinals menyspreant totalment les alineacions de la topografia urbana de Barcino que és la N.W-S-E” (3). Llegim part de l'informe del Dr. Adell de la Fase 1 d'Època Romana i Fase 2 d'Època Medieval.
Època Romana
Una anàlisi detallada de l'estructura del mur ens permet veure que està fortament deformat per excés de càrrega, amb indicis d'esclafament, i un gir cap a l'interior dels fonaments, deformacions que modifiquen totalment les característiques de la seva qualitat constructiva, i li donen l'aspecte d'un mur fet precipitadament i sense un clar domini tecnològic en la seva construcció.
Aquestes deformacions estructurals desfiguren l'estructura del mur, que va ser construït amb un correctíssim “opus africanum”, en el qual, possiblement els grans carreus dels pilars, hi ha elements reaprofitats, però no en època medieval, sinó en època romana, que podríem situar a partir del segle III, si s'ha de jutjar pels materials ceràmics que han aparegut adossats, sense poder-se descartar una datació anterior, com ja s'ha dit al parlar de les ceràmiques.
La construcció - en “opus africanum”, executat amb gran correcció -, sembla que ens hauria de fer pensar en un edifici d'una relativa importància, sense poder-se assegurar que es tractés d'un edifici públic, tot i la possibilitat raonable que no fos una simple “domus”.
Malauradament, coneixem molt pocs elements (tot just l'angle nord-est de la ciutat), com per valorar el fenomen de transformació urbana, i especialment del Fòrum (de fet, no coneixem ni la pròpia estructura del Fòrum), que es produeix a Barcino entre els segles IV i VI, en el qual no sembla lògic suposar que la construcció de les muralles, i després del conjunt palatí i episcopal de l'angle nord-est, fora un fet aïllat, sinó que hem d'admetre la hipòtesi que, en altres parts de la ciutat, amb finalitats diverses, es produïren situacions semblants, de les quals la invasió del Decumanus Minor, i del Fòrum, dels edificis del carrer Marlet i de Sant Honorat en serien una prova.
Època medieval
L'estructura dels paraments
L'excavació arqueològica no presenta noves aportacions al coneixement de l'edifici existent en època medieval, i ha documentat actuacions molt tardanes, com el pou i la bassa de tinter, que escapen totalment a l'àmbit del present informe.
L'anàlisi paramental dels murs existents, en el que ja podem considerar com planta baixa, sembla irrellevant atesa la gran barreja de materials que formen els murs, de procedències diverses i disposats de forma molt anàrquica, un tipus de construcció que, per altra banda, és molt propi del segle XVII, com les voltes i algunes de les finestres.
La sala situada més a ponent no presenta en els seus paraments elements constructius que permetin suposar que els seus murs tenen una cronologia anterior al segle XVII, tot i ser evident que el mur del carrer Marlet (al sud) segueix el traçat dels murs M3 i M4, que, com hem vist, pertanyen a l'obra antiga.
En canvi, la sala de llevant presenta traços molt clars que el mur M4 va ser remuntat i allargat cap a llevant (formant una angle, el que recupera les velles alineacions romanes), per un mur nou, el M6, format per carreus ben escairats, en forma i grandària de llambordes, disposats en files molt uniformes.
Aquest tipus de parament serà molt comú en la Barcelona del segle XIV, on edificis com el Palau Reial Major (en els arcs del Tinell), les esglésies de Santa Maria de Pedralbes, Santa Maria del Mar o les capelles de la Reial capella de Santa Àgata es construïren amb aquesta tècnica.
Però aquest model constructiu apareix ja en monuments barcelonins del segle XIII, com l'església del monestir de Santa Pau del Camp, la Comanda Templera de Palau o en algunes parts del Palau Episcopal.
El tipus de parament que trobem en el carrer Marlet s'acosta més a les formes constructives del segle XIII que als models del segle XIV, on aquest aparell mai és l'únic tipus constructiu utilitzat; per tant, podem acceptar la idea que el vell edifici romà tardà va ser reformat, segurament de forma molt important, durant el segle XIII.
Serà en aquest moment quan l'edifici adquireix definitivament les seves alineacions actuals, en el carrer Marlet, ja que la façana d'aquest carrer presenta un sòcol molt clar amb paràmetres d'aquest tipus intocables, mentre que en la part alta de la façana, l'aparell està molt barrejat, com és propi del segle XVII, amb elements reaprofitats, entre els quals comptem algunes dovelles, possiblement procedents de portes, que per la seva petitesa es poden atribuir perfectament al segle XIII. En el mur que fa de façana en el carrer de Sant Domènec del Call s'observa el mateix tipus de parament, però ja molt alterat; sembla molt probable que es tracti d'un mur del segle XVII, construït, en la seva major part, amb materials procedents de l'obra del segle XIII
Muros de la Época Medieval
Conclusions
De forma molt breu podem dir que, tant les estructures arquitectòniques, com les dades arqueològiques, no aporten elements que permetin atribuir una funcionalitat precisa als espais del subsòl i de la planta baixa de l'edifici del carrer Marlet núm. 5. De manera sintètica és viable afirmar que tot i que no és possible atribuir una funcionalitat específica a l'edifici corresponent als murs anteriors als segles XIII i XIV, aquesta afirmació no contradiu en absolut els treballs documentals del Dr. Jaume Rigués ni la Tesi Doctoral de l'Arquitecte Paolo Genova, que situen en aquest espai l'ampliació de la Sinagoga Major de Barcelona, autoritzada pel rei Jaime I, l'any 1267.
L'anàlisi dels paraments i estructures ens permet establir una hipòtesi de successió cronològica de les diferents fases constructives d'aquest edifici anteriors a 1400.
1- En un moment indeterminat de l'època romana, entre els segles III i IV, es construeix un edifici en “opus africanum” que trenca completament el sistema d'alineacions de les insulae, buscant una orientació N-S i alineació E-O directa, i envaeix espais públics corresponents al Decumanus Minor i al Fòrum. Aquest fet, i la seva excel·lent (a pesar del seu mal estat) tècnica constructiva, permeten plantejar la hipòtesi que es tractés d'un edifici de caràcter públic o comunitari.
2- Aquest edifici, amb reformes irrellevants (?) persisteix fins al segle XIII, quan és profundament reformat i ampliat, però mantenint la seva orientació i alineació. Les transformacions provocades per la construcció de l'edifici del segle XVII ens impedeixen fer més precisions sobre aquest espai, que podria haver tingut dues plantes, si jutgem per alguns petits vestigis de la façana, als quals no podem donar un valor probatori definitiu.